Sóc dona, sóc diferent







Quan
jugava al pati de l’escola jo era de les que de tant en tant
m’apuntava a jugar a futbol, no era cap gran jugadora, però
m’agradava sentir que jo també podia fer el que feien els
nois, que podia ser tinguda en compte en aquell grup del sexe oposat.
Amb els anys he anat prenent consciència de l’existència
dels gèneres d’una forma més racional, més
reflexiva i més madura; però sovint penso en aquella
reivindicació que jo feia des de ben petita.

De
manera inconscient sabia que la societat es dividia en dos, i no
volia ser exclosa d’enlloc. Per què per ser nena només
podia jugar a la corda ―per sort, a la meva escola, també hi
havia nens que hi jugaven―? Però anem més enllà,
parlem una mica més dels patis de les escoles. Aquells i
aquelles que hageu anat a escoles mixtes, feu un croquis mental de
la divisió de l’espai. Segurament, la majoria de vosaltres
obtindreu quelcom semblant a un gran espai reservat per al futbol
dels nois, i les noies mirant d’esbargir-se al perímetre del
pati mentre rebien cops de pilota acompanyats de comentaris com
“t’haguessis apartat!”. Algú em podria dir… doncs que
aquestes noies facin com tu feies, que juguin a futbol. Però…
per què han de jugar a futbol? I si no els ve de gust? No
seria més just que l’espai es distribuís d’una altra
manera o què es fessin rotacions?

Aquest
és per a mi un feminisme mal entès. Per a mi no és
vàlida aquesta concepció de pèrdua de valors
femenins per adaptar-se al món masculí. Trobo una
llàstima que les dones masculinitzin els seus patrons per
prosperar professionalment. Que Carme Chacón faci campanya
electoral embarassada és una imatge de normalització
molt potent, però que renunciï a gaudir de tota la baixa
de maternitat és un pèssim exemple a seguir. El que
hauria d’haver fet és aprofitar la seva condició de
“mare pública” per reivindicar una baixa de maternitat més
àmplia, un mínim de sis mesos, que és el temps
mínim que la OMS recomana que les mares haurien de donar el
pit.

Per
a mi la diversitat és riquesa. Les dones i els homes som
diferents, i això és riquesa, per què destruir
riquesa? Hem de treballar perquè les dones i els homes tinguem
igualtat d’oportunitats i les dones puguem arribar allà on ens
mereixem arribar, sense que la nostra condició de dones sigui
una limitació. Hem de tenir clar que el gènere és
una construcció cultural, i que com a tal es pot deconstruir i
tornar a construir. No és hora de redefinir els rols de
gènere? No hauria de ser el s.XXI el segle de l’arribada de la
dona al poder? El segle de la corresponsabilitat? El segle de la
feminització del món? Doncs, posem-nos-hi a treballar.
Fem-ho des de la nostra quotidianitat, des del nostre dia a dia. Si
ens ho creiem, ho farem!

 

 







Publicat
a la revista local “Punt de trobada”. Si la vols rebre al teu
correu electrònic, envia un correu a
puntviladecans@telefonica.net

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Sóc dona, sóc diferent

  1. Crec que seria molt millor si l’home i la dona és justa en si. S’ha de tractar els altres de manera que no s’excedeixi. En una parella, un home ha de ser el sosteniment de la família i la dona és la de prendre totes les responsabilitats en l’assistència als germans i fa que l’atenció i l’amor així al seu marit. Una bona relació funcionarà tot si hi haurà enteniment i la confiança.

Els comentaris estan tancats.