Sense idees només els queda la política de la por







Dilluns
al matí, mentre anava cap a la feina amb l’autobús,
vaig veure els primers cartells de campanya electoral, els del
PSC-PSOE, que tornen a la política de la por. No tenen idees,
no tenen propostes estructurals que defensin les veritables víctimes
de la crisi, no són valents, no són imaginatius. Per
això tan sols se’ls acut tornar a l’amenaça d’aquells
que poden venir si no es vota PSC-PSOE, ells mateixos
s’autoqualifiquen com a mal menor.

Lamentablement,
aquesta aposta els va sortir bé durant la campanya electoral
al Congrés, lamentablement, el bipartidisme i el vot útil
van triomfar. No caiguem de nou en aquest parany, recordem que al
nostre país hi ha més riquesa política i les
opcions són diverses. No ens deixem ensarronar per aquesta
distorsió estatal.

 

baner







Vull
que defensin els meus drets com a mare, vull que es defensi la meva
llengua i la meva cultura, vull que es defensin les PIME del meu
país, vull que es deixi de subvencionar riqueses com les de la
família d’Alba i s’ajudi als veritables emprenedors, vull que
es defensin els drets dels treballadors i de les treballadores, vull
que es defensi el territori i s’impedeixi l’especulació, vull
que es defensi el meu dret a decidir. Vull moltes coses que depenen
d’Europa, i vull que puguin ser realitat. Per això votaré
Oriol Junqueras, perquè el conec personalment i sé que
el seu discurs és sòlid, coherent, realista i valent, i
el durà fins allà on calgui.

Comentaris tancats a Sense idees només els queda la política de la por

La meva visió de Viladecans







No
he pogut evitar la temptació. En les dues edicions anteriors
d’aquesta publicació electrònica dos conciutadans varen
transmetre la seva particular visió de Viladecans, una
iniciativa que m’ha semblat molt bona idea, de manera que no m’he
pogut estar i aquí estic, a punt d’aportar una visió
més.

Comparteixo
què s’ha fet un gran avenç pel que fa a la vertebració
de tot Viladecans, que en molt pocs anys va deixar de ser una vila
per convertir-se en ciutat. Podríem dir que Viladecans va ser
com un d’aquells adolescents que fan una gran estirada i necessiten
fer rehabilitació per ajudar les articulacions a funcionar
correctament. Viladecans ha anat al fisioterapeuta, sí, però
ni tota la rehabilitació que ha fet l’ha fet bé, ni ha
acabat de fer-la.

S’han
fet construccions desorbitades que no atenen a raons —algú
em sap explicar per a què serveix el Cúbic, més
enllà de la Fira de Sant Isidre i dels actes socialistes
(només ells es deuen poder permetre llogar l’espai)?. S’està
ofegant el comerç local; el Centre Comercial Vilamarina n’és
l’exemple més flagrant. Les entitats veuen com s’afavoreix
aquelles que tenen entre els seus integrants determinats carnets.
L’equip de govern ignora la història com si no fos cap valor.
La llista continua, però no us vull avorrir.

Per
tant, sí, s’ha millorat, però sovint el preu ha estat
massa alt. Ara els joves tenen un espai on anar a estudiar, però
coneixen la història de la seva ciutat? Ara podem passejar pel
centre sense haver d’esquivar cotxes, però quant de temps
podrà aguantar el casc antic la seva identitat? Ara tots els
barris tenen parcs infantils, però estan tots en les millors
condicions? Ara tenim el Parc de la Marina i el Torrent Ballester,
però què passa amb el litoral i Olivaretes? Ara tenim
l’Àtrium, però què passa amb Teatre al Carrer i
el Croma?

 

 

Per
cloure, vull fer una darrera ressenya. No podem oblidar que si
Viladecans no va caure en coma per la seva condició de ciutat
dormitori va ser gràcies a iniciatives com les de la companyia
de teatre Mossèn Cinto Verdaguer —per molt que l’alcalde
pretengui negar la seva activitat afirmant que fins que no hem tingut
l’Àtrium no hi ha hagut tradició teatral, sabem que no
és així—, que ha estat un dels petits oasi que han
mantingut latent la societat civil viladecanenca.

Publicat
a la revista local “Punt de trobada”







2s comentaris

Vergonya! Ens han deixat sense tele local!







  • 12
    persones a l’atur

  • 1
    element de cohesió cultural i social menys

  • 1
    mitjà de comunicació menys

  • 15
    dies d’avís

  • Insensibilitat
    i desvergonya del govern municipal

Aquests
són els 5 elements que resumeixen la darrera “gran obra”
del nostre equip de govern municipal: Tanquen la tele local. Sí,
sí. Ho heu llegit bé. Avui mateix és el darrer
dia d’emissió. Tanquen la tele local. I us preguntareu… i
com no m’he assabentat abans?

Perquè
al govern municipal no li interessa que es difongui que deixen 12
persones al carrer. Sobretot quan pretenen que ens creguem que estan
fent el millor per a tots els conciutadans en una època de
crisi tan dura per a tothom. A més a més, aquesta
notícia només se sap des de fa un parell de setmanes.
Els treballadors i treballadores de la tele local confiaven en allò
que se’ls havia dit inicialment, que tot i que l’empresa Locàlia
tancava, tenien assegurada la feina fins a l’octubre del 2009 i
mentrestant mirarien de trobar una solució.

Doncs
bé, mentre els treballadores i treballadores de la nostra tele
local estaven mitjanament tranquils per aquests compromisos
adquirits, fa un parell de setmanes l’equip de govern els comunica
que el dia 30 d’abril tancaran la televisió local i, per tant,
es quedaran al carrer.

A
sobre de deixar-los al carrer, els neguen un reconeixement públic
que crec mereixen de sobres. Gràcies a ells, i molts d’altres
que han passat abans, la gent de la nostra ciutat s’ha sentit més
viladecanenca, s’ha creat xarxa social i cultural, i s’ha enfortit la
cohesió social de la nostra ciutat. La majoria de nosaltres ha
sortit algun cop a la tele local, i feia molta il·lusió
quan el veí et parava a l’escala i et deia “ahir et vaig
veure a les notícies locals”. Com també feia il·lusió
veure aquella excompanya d’institut que guanya títol
esportius, o bé, quan t’assabentaves que l’associació
de veïns de l’altra punta de la vila feia la seva pròpia
festa major. Una informació que fa sentir orgullós de
la gent de la nostra ciutat, una informació que enforteix el
sentiment de pertinença a un col·lectiu.

Doncs
bé, tots aquests sentiments, tots aquests esforços
realitzats pels treballadors i treballadores de la nostra televisió,
avui quedaran esborrats d’una bolada. La ràbia, la impotència,
la indignació, són només alguns dels sentiments
que tinc des que vaig rebre la notícia. El més trist,
només em puc limitar a fer aquest modest post per difondre
aquesta informació i aprofitar per agrair la tasca feta pels
professionals que han passat per la tele local. Uns professionals que
malgrat fa mesos que no reben cap ajut com
ara la reparació del material de treball―,
han treballat més dur que mai perquè la qualitat de la
seva feina no es veiés afectada.

 

 

Així
doncs, GRÀCIES companys i companyes.

 

I
a vosaltres, aquells i aquelles que llegiu aquest post, us animo a
que feu difusió d’aquesta informació, com a mínim
que se sàpiga. Indignats, però ben informats.

2s comentaris

L’ha tornat a vessar













El
senyor alcalde ha tornat a parlar més del compte. El passat
quinze d’abril, amb motiu de l’estrena Terra Baixa coproduïda
per Àtrium Viladecans, va argumentar que Àtrium és
la locomotora d’una ciutat que abans no tenia teatre ni tradició
teatral (…) —podeu trobar el text aquí.

Aquesta
frase va sortir publicada al diari El Punt i els defensors de
l’alcalde pretenen justificar-lo dient que el diari deu haver
descontextualitzat la frase. Cal que se sàpiga que això
no és així, ja que la mateixa frase constava a la web
oficial de l’Ajuntament. Tot i que algú devia veure que
l’alcalde l’havia vessat perquè unes hores més tard
l’havien esborrada. Llàstima que ningú va capturar la
imatge de la web.

 

Així
doncs, no és pas responsabilitat del diari, sinó de
l’alcalde, que amb aquesta frase ignora d’una volada a tota la
tradició teatral de la ciutat. Aquesta tradició la
conec bé en pròpia pell, ja que la meva besàvia,
que va néixer el 1903, ja va fer d’angelet a Els Pastorets.
Com jo i la meva família, som molts els que hem contribuït
a potenciar aquesta tradició teatral que s’ha confeccionat al
marge de beneficis econòmics i plantejaments empresarials. La
ciutadania de Viladecans fa moltes dècades que fa teatre pel
plaer de fer-lo. I gràcies a això existeix avui el
festival Al Carrer i l’Àtrium.

Per
això, som molts els ofesos per aquestes declaracions. Bona
mostra d’això ha estat una iniciativa del facebook, a la qual
molts ens hi hem sumat, consistent a escriure en l’espai “Què
et passa pel cap?” quelcom semblant a ATENCIÓ
VILADECANENCS si tb t’indigna posa-ho al teu estat: L’alcalde diu al
diari El Punt "Viladecans, una ciutat que, fins existencia de
l’Atrium, no tenia tradició teatral". El sr Ruiz ignora
que hi ha agrupacions teatrals amateurs al poble que fa molts i molts
anys que amb molt d’esforç fan teatre i q han portat el nom de
Viladecans per tot Catalunya i q, fins i tot, han guanyat
prestigiosos concursos teatrals?

Per
cert, voleu saber una darrera cosa? Si no estic mal informada, el
senyor Ruiz estava en contra de realitzar una infraestructura teatral
com la d’Àtrium a la ciutat. Sumar-se a projectes guanyadors i
apropiar-te’ls és ben senzill, però ell hi estava en
contra. Va ser gràcies a la societat civil, amb un paper
important del senyor Antònio Espanyol al capdavant, els que
van aconseguir que Àtrium sigui avui una realitat.

Comentaris tancats a L’ha tornat a vessar

De savis és callar







Dijous
passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició
“La vaga de la Roca (1976-1977)”, que va tenir lloc a l’Auditori
Pau Picasso. Abans de res vull agrair la tasca duta a terme pel
Centre d’Estudis de Gavà, qui ha realitzat el material de
l’exposició i pel Grup Tres Torres de Viladecans, els quals,
juntament amb l’Ajuntament, han fet possible que aquesta exposició
estigui a la nostra ciutat1.

Vaig
voler anar a l’exposició perquè tota la vida he sentit
a parlar de la importància que va tenir la vaga de la Roca.
Mon pare va ser un dels centenars de protagonistes, i com a tots
ells, el va marcar molt ―malauradament el dia de la inauguració,
per motius de feina, no va poder acompanyar-me. Tenim una visita
conjunta pendent per tal que m’expliqui la seva experiència.

Em
sembla de vital importància recuperar aquests capítols
de la nostra història recent, sobretot de la nostra història
local, la més gran desconeguda. Jo sóc una afortunada,
perquè una part de la meva família fa segles que viu a
Viladecans, i aquest coneixement directe de la nostra història
local em fa estimar una ciutat que poc a poc veu com la seva
identitat es dilueix amb el temps. Considero que un dels grans motius
és el fet que no hem sabut transmetre aquesta estima als
nouvinguts de la ciutat, i no em refereixo només als
provinents d’altres continents, sinó també a la gent
que prové d’altres indrets de l’estat. En aquesta feina
d’arrelament hi hauria de jugar un paper imprescindible el nostre
consistori, però l’equip de govern acostuma a ser-ne sovint un
impediment.

A
banda d’aquesta reflexió, vull aprofitar per fer una crítica
clara i sense cap matís a una afirmació que va
realitzar l’alcalde de la ciutat, Carlos Ruiz, durant la inauguració
de l’exposició. La frase va ser “… allò sí
que va ser una crisi, no la que tenim ara (…) havien de fer caixes
de resistència i tot”.

Senyor
Ruiz, a casa m’han ensenyat dos grans qüestions, la primera de
les quals és saber escoltar quan un no sap de què es
parla, i la segona, que la pitjor pregunta és aquella que no
es fa. Com pot fer una afirmació d’aquestes característiques
i quedar-se tan ample? No escolta les notícies? No llegeix els
diaris? No veu cap mena de debat socioeconòmic? A mi em fa
patir pensar que tenim un alcalde que no és conscient de la
magnitud de la tragèdia.

Qualsevol
analista econòmic que no sigui fan de la política
ficció corroborarà que ens trobem davant de la pitjor
crisi global de la història. Una crisi de dimensions similars
va ser la del famós “crac del 29”, però el món
no estava globalitzat com actualment ho està, de manera que
les repercussions no van ser d’un abast tan generalitzat.

Qualsevol
persona del carrer podrà explicar-li que coneix a algú,
si no ho està vivint en primera persona, que té por de
perdre la seva feina o que l’ha perdut i està angoixat per
saber què farà quan el subsidi d’atur se li acabi.
 

 

 
Per
més voltes que li dono, menys entenc com es va atrevir a fer
aquesta afirmació, més arguments per desmantellar-li la
sentència em venen al cap, més preguntes m’envaeixen i
m’inquieten.

A
més a més, demostra que per a ell inaugurar és
un fet monòton. Per a que serveix pagar els elevats sous de
les desenes de càrrecs de confiança de l’equip de
govern si ni tan sols són capaços de preparar-li un
digne argumentari? Tots els que estàvem allí sabíem
que el motiu principal de la vaga de la Roca va ser polític.
En paraules de l’historiador local Albert Alonso “Va ser l’última
vaga política del franquisme pel tipus de reivindicació
i pel sistema alternatiu d’organització, que va provocar
enfrontaments sindicals”.

Com
ens ho hem de prendre tot plegat? Com a l’enèsima mostra d’un
equip de govern que no entén, o no sap o no vol entendre la
importància de la nostra història local i tot allò
que comporta. Com a l’enèsima mostra de com es frivolitza
sobre temes transcendentals, i aquest cop sense coneixement de causa,
que encara és més greu.

 

1Podreu
trobar l’exposició a l’Auditori Pau Picasso (Passatge Sant
Ramon, 2) fins el 28 de març. L’horari és de dilluns
a divendres de 9.00 a 13.00 i de 16.00 a 22.00 i els dissabtes de
16.00 a 20.00.

Comentaris tancats a De savis és callar

Les paradoxes de la cultura del pacte

Amb
els resultats a les eleccions d’Euskadi s’ha tornat a argumentar
arreu dels mitjans de comunicació que no és correcte
que un partit guanyi les eleccions i no governi. Aquest discurs
resulta, al meu entendre, tediós fins l’esgotament. Volen
convèncer a l’opinió pública que no és
legítim, i aquesta afirmació és realment greu.

El
sistema arreu de l’estat espanyol és parlamentari,
qualificatiu que comporta que els ciutadans i ciutadanes escullen amb
el seu vot quina és la composició del Parlament. En
funció d’aquesta composició els partits han de negociar
i mirar d’establir un acord que permeti governar. Que en el cas de
Catalunya durant més de vint anys aquest govern hagi pogut ser
unicolor en termes de partit, no vol dir que aquesta sigui la forma
correcta, legítima i natural.

Més
irònic resulta en el cas d’Euskadi, on els pactes de govern
valen, però només si el PNB en forma part. Ara bé,
el fet surrealista no és que el PNB hagi tret els millors
resultats i sigui possible que no formi part del govern, sinó
el fet que el que evitarà que el PNB conservi la lendakaria
serà un pacte entre PSE (PSOE) i PP. Un pacte que en termes
espanyols hauria de resultar antinatural, però com bé
va dir Joan Puigcercós “(…)
quan
es tracta de fotre a Euskadi i a Catalunya el PP i el PSOE s’uneixen
sense complexos”.

 

 

Un
cop més es confirma la cita de Josep Pla “No hi ha res que
s’assembli tan a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres”.


Comentaris tancats a Les paradoxes de la cultura del pacte

Cultura, moneda de canvi en època de crisi

Mentre
entitats com Punt de trobada miren de crear fòrums on
poder debatre sobre elements culturals importants de la nostra
ciutat, com ara són les dues festes majors -que ni tan sols
tenen nom-, l’Ajuntament es dedica a retallar o eliminar els pocs
esdeveniments culturals públics de la ciutat.

Aquests
fets resten justificats per l’equip de Govern amb motiu de la crisi i
la necessitat de prioritzar altres partides. És evident que en
època de crisi on hi ha milers de famílies amb tots els
membres a l’atur cal prioritzar tot el que fa referència a
temes socials. Ara bé, no podem permetre que es titlli de
frivolitat el fet de defensar la cultura. Des del meu humil punt de
vist, considero que les partides socials i les partides culturals no
són dos únics vasos comunicants. M’explico, en els
pressupostos municipals no només hi ha cultura o "ajuts
socials", i si puges un l’altre necessàriament ha de
baixar. Els pressupostos estan formats per moltes partides i en època
de crisi s’han d’analitzar molt intel·ligentment perquè
siguin els elements més superficials i/o menys prioritaris
aquells que siguin posposats fins a èpoques de vaques grasses
-és necessari gastar-se 2.720.000 euros en reconvertir el camp
de futbol de la Torre Roja en camp de gespa artificial tenint en
compte que, a més a més, ja en tenim un a Viladecans?.

Algú
em pot dir que precisament això és el que s’ha fet amb
cultura, però és que per a mi la cultura és un
element molt important, i també en època de crisi. El
festival Al Carrer, per exemple, és un element cohesionador de
la nostra ciutat, a banda d’una font d’ingressos important per als
nostres botiguers i restauradors.

No
seria més interessant no retallar el seu pressupost i fer-ne
una millor difusió, per tal que la seva repercussió en
l’economia local sigui superior i ajudi als botiguers i restauradors
a fer un bon inici de temporada estival? Estic segura que molts de
nosaltres desitgem que arribi el primer cap de setmana de juliol per
tal de passar aquells quatre dies on a Viladecans li canvia la cara i
es converteix en un escenari obert, on tothom es retroba amb amics,
coneguts i saludats.

 

 

Considero
que la cultura és un element definitori de la nostra essència
com a humans, i per tant, és un element irrenunciable. Per
això crec que la cultura no ha de ser moneda de canvi en època
de crisi, i menys, en una ciutat com la nostra, on sovint "brilla
per la seva absència".

Publicat a la revista local "Punt de trobada" 

Comentaris tancats a Cultura, moneda de canvi en època de crisi

Demà faig 26 anys…



Per
una banda penso “Com passa el temps!”, però després reflexiono
i me n’adono que “déu ni do la de coses viscudes en tan sols 26
anys!”. Les experiències negatives et fan madurar, però amb el
temps les seves ferides cicatritzen i no couen com abans -ara bé,
sempre trobaré a faltar aquells/es que ja no hi són.

Els
anys t’ajuden a aprendre a relativitzar i gaudir de la grandesa dels
petits detalls de la vida. Aquells que fan que viure valgui la pena!

El
somriure de la meva filla
Les
carícies d’ell
 
Retrobar-me
amb amigues i coneguts
Saber
perdonar
 
Fotografiar
països estrangers
Parlar
amb els amics que estan lluny
Reflexionar
després d’un film
Gaudir
d’una cançó que traspassa la pell
Sentir
l’espetec d’una llar de foc
 
Una
bona conversa amb velles amistats
La
sensació d’haver acabat exàmens
 
Viatjar
a universos imaginaris de proses treballades
Veure
nevar des del caliu d’una casa rural
 
L’escalfor
al rostre del sol de l’hivern
Descobrir
nous racons d’una terra estimada
 
Una
mirada còmplice
Veure-la
créixer
 
Les
olors que transporten en el temps
El
so del vent movent les fulles
 
Els
peus molls passejants per la vora del mar
Un
secret innocent
La
sensació de soledat sabent que no estàs sola
 
Una
migdiada a l’ombra d’un pi
L’esclat
de colors de la primavera
 
Un
petó de bona nit

 

 

 

Comentaris tancats a Demà faig 26 anys…

El món del facebook



Llegint
la revista d’Òmnium he trobat una frase molt encertada de la
periodista Eva Piquer, “el facebook ens posa en contacte amb les
nostres exvides”. Jo trobo que sintetitza d’una forma excel·lent
una de les funcions principals del facebook, una de les meves
preferides. Sempre comento que és curiós que fa 11 anys que no
coincideixo amb molta de la gent amb qui vaig cursar l’EGB, quan tots
vivim al mateix poble! Doncs bé, gràcies al facebook ens vam poder
retrobar uns quants i vàrem fer un sopar on ens vam poder tornar a
saludar i posar-nos al dia de com ens va la vida.

Trobo
que aquesta faceta del facebook és molt agraïda, ja que sovint pots
tenir la sensació que la nostra vida passa per capítols
inconnexes… EGB, institut, universitat… etapes formades per gent
diversa que coneix vessants diferents de la teva vida, de la teva
persona. Però el facebook t’ajuda a recordar que totes aquestes
vessants formen part d’una única persona, que el camí fet per tots
aquests capítols et configuren com a qui ets actualment.

 

 

Per
altra banda, aquesta recuperació de contacte fa que actualitzis els
records d’aquella gent que per a tu va quedar congelada en el temps.
M’explico. Hi ha companys de la meva “exvida” a l’EGB que per a
mi continuaven sent púbers amb la cara plena de grans o companyes
insegures pels trasbalsos de l’adolescència. Doncs bé, gràcies a
aquesta eina del segle XXI he pogut comprovar que aquests companys i
companyes ja són homes i dones amb cossos, inquietuds i
responsabilitats adultes.

Comentaris tancats a El món del facebook

La lucidesa d’un músic brillant

 
 





No
tothom sap que el 24 d’octubre de 1971 fou estrenat l’himne de Pau
Casals a la pau de l’ONU (Himne a les Nacions Unides), amb
text de W.H.Auden, i se li lliurà la Medalla de la Pau. En
motiu d’aquesta estrena el conviden a fer un discurs, el qual, cada
cop que el veig em posa la pell de gallina. És un discurs
lúcid, concís i impressionant que arreu s’hauria de
conèixer.

1 comentari