Dijous
passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició
“La vaga de la Roca (1976-1977)”, que va tenir lloc a l’Auditori
Pau Picasso. Abans de res vull agrair la tasca duta a terme pel
Centre d’Estudis de Gavà, qui ha realitzat el material de
l’exposició i pel Grup Tres Torres de Viladecans, els quals,
juntament amb l’Ajuntament, han fet possible que aquesta exposició
estigui a la nostra ciutat.
Vaig
voler anar a l’exposició perquè tota la vida he sentit
a parlar de la importància que va tenir la vaga de la Roca.
Mon pare va ser un dels centenars de protagonistes, i com a tots
ells, el va marcar molt ―malauradament el dia de la inauguració,
per motius de feina, no va poder acompanyar-me. Tenim una visita
conjunta pendent per tal que m’expliqui la seva experiència.
Em
sembla de vital importància recuperar aquests capítols
de la nostra història recent, sobretot de la nostra història
local, la més gran desconeguda. Jo sóc una afortunada,
perquè una part de la meva família fa segles que viu a
Viladecans, i aquest coneixement directe de la nostra història
local em fa estimar una ciutat que poc a poc veu com la seva
identitat es dilueix amb el temps. Considero que un dels grans motius
és el fet que no hem sabut transmetre aquesta estima als
nouvinguts de la ciutat, i no em refereixo només als
provinents d’altres continents, sinó també a la gent
que prové d’altres indrets de l’estat. En aquesta feina
d’arrelament hi hauria de jugar un paper imprescindible el nostre
consistori, però l’equip de govern acostuma a ser-ne sovint un
impediment.
A
banda d’aquesta reflexió, vull aprofitar per fer una crítica
clara i sense cap matís a una afirmació que va
realitzar l’alcalde de la ciutat, Carlos Ruiz, durant la inauguració
de l’exposició. La frase va ser “… allò sí
que va ser una crisi, no la que tenim ara (…) havien de fer caixes
de resistència i tot”.
Senyor
Ruiz, a casa m’han ensenyat dos grans qüestions, la primera de
les quals és saber escoltar quan un no sap de què es
parla, i la segona, que la pitjor pregunta és aquella que no
es fa. Com pot fer una afirmació d’aquestes característiques
i quedar-se tan ample? No escolta les notícies? No llegeix els
diaris? No veu cap mena de debat socioeconòmic? A mi em fa
patir pensar que tenim un alcalde que no és conscient de la
magnitud de la tragèdia.
Qualsevol
analista econòmic que no sigui fan de la política
ficció corroborarà que ens trobem davant de la pitjor
crisi global de la història. Una crisi de dimensions similars
va ser la del famós “crac del 29”, però el món
no estava globalitzat com actualment ho està, de manera que
les repercussions no van ser d’un abast tan generalitzat.
Qualsevol
persona del carrer podrà explicar-li que coneix a algú,
si no ho està vivint en primera persona, que té por de
perdre la seva feina o que l’ha perdut i està angoixat per
saber què farà quan el subsidi d’atur se li acabi.
Per
més voltes que li dono, menys entenc com es va atrevir a fer
aquesta afirmació, més arguments per desmantellar-li la
sentència em venen al cap, més preguntes m’envaeixen i
m’inquieten.
A
més a més, demostra que per a ell inaugurar és
un fet monòton. Per a que serveix pagar els elevats sous de
les desenes de càrrecs de confiança de l’equip de
govern si ni tan sols són capaços de preparar-li un
digne argumentari? Tots els que estàvem allí sabíem
que el motiu principal de la vaga de la Roca va ser polític.
En paraules de l’historiador local Albert Alonso “Va ser l’última
vaga política del franquisme pel tipus de reivindicació
i pel sistema alternatiu d’organització, que va provocar
enfrontaments sindicals”.
Com
ens ho hem de prendre tot plegat? Com a l’enèsima mostra d’un
equip de govern que no entén, o no sap o no vol entendre la
importància de la nostra història local i tot allò
que comporta. Com a l’enèsima mostra de com es frivolitza
sobre temes transcendentals, i aquest cop sense coneixement de causa,
que encara és més greu.
